martes, 18 de junio de 2013

VALÈNCIA, ANYS 50

 

 

VALÈNCIA ANYS 50

Una tènue llum es filtrava entre les cortines de l'habitació, però va ser el grinyol de les rodes al prendre la corba el que va acabar per despertar-me, segurament per lo prolongat del procés, el 21.

I l'habitació va començar a omplir-se de vida, primer va ser el trontoll del carro del fem al què prompte es van unir el timbre d'una bicicleta i la inconfusible escala melòdica que anunciava l'arribada de l'esmolador.

L'aroma a malta torrada -la meua iaia sempre es desdejunava un tassó de llet amb malta- i la dringadissa dels coberts entremesclat amb la música de la ràdio, era una constant que tots els matins es repetia i que hui, tants anys després, a vegades trobe a faltar.

Clar que en aquell moment ignorava moltes coses, altres, simplement me les silenciaven, com se les silenciaven als meus pares i a tanta altra gent. I no era per falta de mitjans, dos diaris matutins i un altre vespertí, a més de la ràdio - la televisió arribaria més tard- ens mantenien degudament desinformats, tal i com ells necessitaven.

La meua gran preocupació era saber si Diego Valor arribaria a temps amb la seua cadira volant, de salvar de les urpes del malvat Mekong, a la professora Beatriz Fontana. Tots els dies, segut junt a la ràdio, no existia per a mi una altra realitat.

La riuada, va suposar un abans i un després per a València, i per a mi. Res a partir de llavors tornaria a ser igual. I en el meu record encara romanen gravades les imatges d'aquella casa, la façana de la qual havia desaparegut i mostrava, obscena, totes les seues interioritats.

Ignoràvem tantes coses i estàvem tan bé desinformats, que ni tan sols arribàrem a intuir que quelcom, i ja no parle de la riuada, estava començant a moure's fora de l'abast del dictador.

X. Oms. Juny 2013.

VALENCIA AÑOS 50

Una tenue luz se filtraba entre las cortinas de la habitación, pero fue el chirrido de las ruedas al tomar la curva lo que acabó por despertarme, seguramente por lo prolongado del proceso, el 21.

Y la habitación empezó a llenarse de vida, primero fue el traqueteo del carro de la basura al que pronto se unieron el timbre de una bicicleta y la inconfundible escala melódica que anunciaba la llegada del afilador.

El aroma a malta tostada -mi abuela siempre desayunaba un tazón de leche con malta- y el tintineo de los cubiertos entremezclado con la música de la radio, era una constante que todas las mañanas se repetía y que hoy, tantos años después, a veces echo de menos.

Claro que por aquel entonces ignoraba muchas cosas, otras, simplemente me las silenciaban, como se las silenciaban a mis padres y a tanta otra gente. Y no era por falta de medios, dos diarios matutinos y otro vespertino, amén de la radio – la televisión llegaría más tarde- nos mantenían debidamente desinformados, tal y como ellos necesitaban.

Mi gran preocupación era saber si Diego Valor llegaría a tiempo con su silla volante, de salvar de las garras del malvado Mekong, a la profesora Beatriz Fontana. Todos los días, sentado junto a la radio, no existía para mí otra realidad.

La riada, supuso un antes y un después para Valencia, y para mí. Nada a partir de entonces volvería a ser igual. Y en mi recuerdo aún permanecen grabadas las imágenes de aquella casa cuya fachada había desaparecido y mostraba, obscena, todas sus interioridades.

Ignorábamos tantas cosas y estábamos tan bien desinformados, que ni siquiera llegamos a intuir que algo, y ya no hablo de la riada, estaba empezando a moverse fuera del alcance del dictador.

X. Oms. Juny 2013.