VALÈNCIA, LA CIUTAT ETERNA

 

VALÈNCIA, LA CIUTAT ETERNA

En només 150 anys, la ciutat de València ha sofert múltiples transformacions: edificis que han desaparegut per donar pas a altres, carrers i avingudes que s'obrin, altres que desapareixen, pobles que deixen de ser-ho per convertir-se en barris, barris que s'enderroquen per convertir-se en no-res, fins i tot el mateix riu, emblema de la ciutat ja no és riu i les seues aigües ocasionals ja no distrauen la mirada dels seus veins ni pertorben la seua tranquilitat.

Raons no n'han faltat: les lògiques pel pur envelliment dels seus edificis, les motivades pel continu creixement demogràfic, altres de tipus higiènic o econòmic, fins i tot la intransigència i la rancúnia han donat peu a desaparicions arquitectòniques. Però també la prosperitat i el progrés han contribuït a l'embelliment de la ciutat.

Però, quina València és la real? Quina és aquella que la representaria davant els ulls d'un estrany? La València de l'any 2013? O és València la suma de les diferents Valències que han existit al llarg de la seua història? Quantes Valències hi ha a València? Hi ha una València objectiva? O és València una barreja de subjectivitats?

Un escriptor va dir que València és la "terra de la modernitat impossible", i no li faltava raó: abans volgué ser barroca i va cobrir els seus austers murs gòtics, avergonyint-se d'ells; després arribà al neoclassicisme i més tard es tornà a destruir allò construït a la recerca de la identitat perduda.

València, "città aperta", com Roma, ciutat eterna que es nega a desaparéixer i es reivindica a ella mateixa, o almenys això intente amb aquestes imatges que no pretenen induir a l'engany ni a l'equívoc.

Apropar el passat al present, unir-los en una sola imatge baix d'una mirada de vegades crítica, altres divertida i, per què no, provocativa.

Provocar emocions, sensacions o simplement un somriure, posar l'observador front a la realitat consumada, induir la reflexió, recuperar i mantindre viva la memòria urbana, perquè si bé la persona fa la ciutat és la ciutat aquella que, en certa mesura, condiciona la persona, el ciutadà.

Prenent com a base fotografies del blog "La Valencia desaparecida" d'Ángel Martínez, he creat estes noves imàtges en les quals passat i present s'entrellacen, composant una nova visió d'aquesta València que ha segut i que és la València intemporal, la València eterna.

Xavier Oms

VALENCIA, LA CIUDAD ETERNA.

En apenas 150 años, la ciudad de Valencia ha sufrido múltiples transformaciones, edificios que han desaparecido para dejar paso a otros, calles y avenidas que se abren, otras que desaparecen, pueblos que dejan de serlo para convertirse en barrios, barrios que se derriban para convertirse en nada, hasta el mismo río, emblema de la ciudad ya no es río y sus ocasionales aguas ya no distraen la mirada de sus vecinos ni perturban su tranquilidad.

Razones no han faltado, las lógicas por el puro envejecimiento de sus edificios, las motivadas por el continuo crecimiento demográfico, otras de tipo higiénico o económico, incluso la intransigencia y el rencor han dado pie a desapariciones arquitectónicas. Pero también la prosperidad y el progreso han contribuido al embellecimiento de la ciudad.

Pero, ¿qué Valencia es la real? ¿Cuál es la que realmente la representaría ante los ojos de un extraño? ¿La Valencia del año 2013? ¿O es Valencia una suma de las diferentes Valencias que han sido a lo largo de su historia? ¿Cuántas Valencias hay en Valencia? ¿Hay una Valencia objetiva? o ¿es Valencia una mezcla de subjetividades?

Un escritor decía que Valencia es la “tierra de la modernidad imposible”, y no le faltaba razón, antes quiso ser barroca y cubrió sus austeros muros góticos avergonzándose de ellos; luego llegó el neoclasicismo y más tarde se vuelve a destruir lo construido en busca de una identidad perdida.

Valencia “città aperta”, como Roma, ciudad eterna que se niega a desaparecer y se reivindica a sí misma, o al menos eso intento con estas imágenes que no pretenden inducir al engaño ni al equívoco. Acercar el pasado al presente, unirlos en una sola imagen bajo una mirada a veces crítica, otras divertida y porqué no, provocativa. Provocar emociones, sensaciones o simplemente una sonrisa, posicionar al observador ante la realidad consumada, inducir a la reflexión, recuperar y mantener viva la memoria urbana que si bien, el hombre hace la ciudad es la ciudad la que en cierta medida condiciona al hombre, al ciudadano.

Tomando como base fotografías del blog “La Valencia desaparecida” de Ángel Martínez, he creado estas nuevas imágenes en las que pasado y presente se mezclan componiendo una nueva visión de esa Valencia que ha sido y que es, la Valencia intemporal, la Valencia eterna.

Xavier Oms. Febrer 2014