martes, 29 de abril de 2014

ÁNGEL MARTÍNEZ - ANDRÉS GIMÉNEZ: LA VALENCIA DESAPARECIDA








Entrevista en la Cadena Ser (programa Locos por Valencia, 29/04/2014)
  • Audio ací (a partir min. 22:15)






Text de la presentació de La Valencia desaparecida a la Fira del Llibre (28/04/2014)


Francesc J. Hernàndez

Agraïment

Bona vesprada a totes i tots.
Moltes gràcies per convidar-me a presentar el llibre La Valencia desaparecida d’Ángel Martínez i Andrés Giménez, editat a Madrid per l’editorial Temporae, i que presentem per l’amabilitat de la Llibreria la Traca. A tots ells he d’expressar, en primer lloc, el meu agraïment i, naturalment, a tots vosaltres que acompanyeu els autors en aquesta avinentesa doblement feliç.
Si sempre és una satisfacció l’aparició d’un llibre, ha de ser motiu de joia augmentada el fet que la presentació d’una obra sobre València es puga celebrar al si de l’esdeveniment bibliogràfic més important de la ciutat, la Fira del llibre, i a un lloc com aquest, que barreja resonàncies històriques (com sabeu estem a l’indret on es trobava l’antic Palau Reial), i personals (ja que, per a moltes i molts de nosaltres els Jardins de Vivers formen part de la cartografia infantil més íntima).
Seré breu perquè supose que les persones que heu vingut tindreu el desig de conversar amb els autors i em limitaré a exposar cinc raons per les quals cal que compreu i llegiu el llibre La Valencia desaparecida.


Primera raó: aprendre

La primera raó és que La Valencia desaparecida us farà més sàvies o savis. Certament, tots els llibres ens donen coneixement. En un fragment d’un text anònim del s. XIV es pot llegir:
“[Per mitjà dels llibres] ha volgut Déu manifestar la saviesa als homens, en sguart e comparació de la qual les pedres precioses són carbons, l’argent és fanch, l’aur preciós és fet arena secha, lo sol e la luna són tenebres a la vista, e la mell ensems amb la manna són al gust absina [absinti?] e fel amargós.” (Doc. Lit. Ant. Leng. Cat., 1857: 415)

El llibre d’Ángel i Andrés ha sigut possible perquè els seus autors tenen un bon coneixement de la ciutat, del qual ens fan generosament partíceps.
L’obra presenta 94 fotografies que han seleccionat els autors (moltes excepcionals o inèdites), acompanyades de les corresponents imatges actuals, fetes per Ángel, i les detallades explicacions, redactades per Andrés. És la quinta essència del blog homònim, La Valencia desaparecida, que manté Ángel des de fa poc més de tres anys, amb algunes aportacions originals per a aquesta edició.
La Valencia desaparecida mostra com eren i com són les nostres places i carrers, els índrets entranyables i els quotidians, les edificacions més notables o les més vulgars o, com va escriure Vicent Andrés i Estellés, els “llocs il·lustres, monuments impassibles, les pedres en cos i ànima” i també “els recomanables llocs on tant ens volguérem”. (Llib. Merav., 31).
Les fotografies s’ordenen al llibre seguint, per dir-ho així, una espiral imaginària que, des de les imatges de la plaça de l’Ajuntament arriba fins a les dels Poblats Marítims, passant lògicament, per la Ciutat Vella, els eixamples i els barris perifèrics. Una ordenació que correspon a la biografia d’una ciutat concentrica, que des del seu epicentre històric, ha anat escampant-se per l’Horta i desplaçant els seus focus polítics i econòmics, sense més límit natural que la mar.
D’aquesta manera, el llibre permet conéixer l’evolucio de la nostra plaça central (un assumpte que Ángel ja va tractar en la seua col·laboració amb el llibre de José Huguet), de l’estació de ferrocarril (que tant anacrònicament anomenem del Nord), de la Plaça de la Reina (nom no menys curiós, ja que al mapa de Tosca el que hi trobem és un carrer de la Reina... Mora), la de la Mare de Déu, la Redona, de la del Mercat i moltes més, del carrer de les Barques o del de Colom, i, naturalment, del llit del riu vell, de la circumvalació, de la ubicació de l’Exposició Regional o de les nostres platges. Perquè, continue citant el poeta, “València és molt poc més. Tan íntima i calenta. / Tan crescuda i dolguda, i estimada també!” (Llib. Merav., 58).
Els comentaris de les fotografies documenten eruditament allò que es pot veure a les imatges. Informen al mínim detall no només de les construcciones o els habitatges, sinó també d’estacions i vies del ferrocarril (45, 46, 62, 72, 82...), comerços (21, 22, 23...), hostals, cafés o fondes (27, 29...), de fàbriques (65, 78, 82...) o instal·lacions esportives (93...). Trobem notícia dels trasllats de les fonts o dels monuments (57...), uns desplaçaments inusualment freqüents a la nostra ciutat.
Del rigor dels comentaris dóna raó el fet que la documentació arreplegada per glossar la fotografia del Palau Ripalda (56) haja permés esmenar la Viquipèdia i fixar amb precisió la data acceptada de la seua construcció.


Segona raó: formar la mirada

Cal comprar el llibre per saber més coses del passat de la nostra ciutat, però també, per aprendre a mirar.
En la fotografia analògica, els negatius eren un bé escàs. Durant les primeres dècades de la tècnica fotogràfica, cada nova imatge captada exigia carregar una placa; més recentment, les càmeres portàtils duïen un rotllet de pel·lícula que permetia un nombre limitat de disparaments: dotze, vint-i-quatre... La visualització del resultat no era immediata i exigia un costós revelatge. Per tot això, en contemplar fotografies antigues, com les arreplegades al llibre, sempre podem preguntar-nos què va veure l’autor per disparar l’obturador i consumir un negatiu?
No hi ha prou en respondre, per exemple, que el fotògraf veia les parades del Mercat Central (22), la façana de Santa Mònica (54) o l’Arc d’entrada a l’Exposició Regional (60). Una mirada més acurada ens permet veure que l’objectiu també arreplegà un fort contrallum en la fotografia del Mercat, que dóna una gran vivesa al grup de llauradores entre paneres de verdures; que el fotògraf ha enquadrat, junt a l’església de Santa Mònica, un grup de dones que, amb el fons d’anuncis de caldereries, semblen més bé vergonyoses; o que l’Arc de l’Exposició es complementa amb un altre de més contingent que descriu el doll d’aigua de la mànega d’un jardiner.
Si permeteu el joc de paraules: la qüestió de per què es va traure un fotografia més bé ens introdueix en ella.
Els comentaris del llibre col·laboren en aquesta formació de la mirada. Així, descobrim pels textos com la perspectiva del fotògraf del campanar de Sant Valeri i Sant Blai (70) és singular, perquè la imatge es va prendre entre l’enderrocament del vell mercat de Russafa i l’edificació del nou, o que la preocupació pels marges i la marginació de la ciutat que palesa la fotografia d’Orriols (79) es deu a la càmera del sociòleg Josep Vicent Marqués.
Si, com va escriure Henri Cartier-Bresson, fotografiar c’est mettre sur la même ligne de mire la tête, l’œil et le cœur. C’est une façon de vivre”, Ángel i Andrés ens inviten a posar-nos en aquesta mateixa línia, a ubicar en la mateixa trajectòria també el nostre cap, el nostre ull i el nostre cor.


Tercera raó: entendre el nostre present

Però el llibre d’Ángel i Andrés no només ens fa conéixer millor el passat o ens forma la nostra capacitat de contemplar la realitat, sinó també ens permet saber més del nostre present.
Certament, tota fotografia és un intent, potser desesperat, de, com va escriure Isabel Allende (Retrato en sepia), “vencer la condición fugaz de mi existencia, atrapar los momentos antes de que se desvanezcan”.
Això s’aconsegueix fixant la imatge d’un moment irrepetible, però també, com fan els autors del llibre, comparant aquell moment amb un altre, més recent, però igualment evanescent. Les parelles de fotografies del llibre són eteris espills encarats: el passat es reflexa en el present, o millor, en un passat més pròxim, i aquest en el passat llunyà.
D’una manera general, el llibre ens ajuda a entendre molt de la configuració urbana actual, a saber del present amb l’ajut del passat. València s’ha anat fent tot protegint-se del Túria i les seues riuades periòdiques, ocupant els buits que deixaven casernes traslladades o edificacions religioses desamortitzades, gràcies a l’eixamplament en enderrocar les muralles o mitjançant la incorporació de pobles perifèrics. De les cases d’artesans se’n feien tallers, dels tallers fabriquetes i d’aquestes habitatges. Amb el temps les barraques esdevenien cases i les plantes baixes guanyaven altures; dels palaus i de les cases humils es feien pisos. Tot aquests processos es poden veure als espills fotogràfics de les planes del llibre.
Però també d’una manera concreta, el joc de reflexos del llibre ens ajuda a conéixer millor el nostre present. En realitat, seguint la cita de Cartier-Bresson, són dues les línies coincidents en les quals cap, ull i cor s’enfilen, que el lector o la lectora té al seu abast. La del fotògraf antic i la del fotògraf recent. Perquè, encara que, de manera rigorosa, l’enquadrament de la fotografia recent siga exactament igual que l’antic, Ángel selecciona també un instant, en el que elements nous, o no tan nous, apareixen al seu visor. Per això, també podem preguntar-nos per allò que mostra la imatge recent respecte de l’antiga.
I així, a les planes del llibre, descobrireu potser diferències i semblances significatives. Creuríem trobar les mateixes persones atrafegades pel cantó de Barques (5) o pel Passeig de Russafa (30), semblants venedors a les portes de les botigues de la Plaça Redona (17 i 18), els mateixos tramvies a Sant Agustí (48) o els mateixos carros, ara de quatre rodes, pel carrer Colom (40). Dues jovenetes parlen entre ells pel carrer de la Pau (28). Vuitanta anys després només han canviat de vorera...
Ja us he exposat tres raons per comprar l’obra d’Ángel i Andrés: per aprendre de la nostra història, per formar-nos la mirada i per entendre el present. També és important comprar el llibre tot just perquè se’n facen més.


Quarta raó: perquè s’editen més llibres

Adquirir La Valencia desaparecida també és una manera d’animar les editorials perquè publiquen més obres sobre la nostra memòria gràfica, la qual cosa, de retruc, estimularà noves recerques.
Són molt poques les empreses foranes o de casa nostra que, com Carena o Tivoli, s’animen a fer aquest tipus d’edicions, ja que representen despeses de producció superiors als llibres ordinaris. En el cas de l’editorial Temporae cal subratllar l’acuradíssima edició que ha fet de La Valencia desaparecida, ja palesa a les elaborades imatges de les cobertes o als bonics mapes dels seus interiors. Format, tipografies, qualitat del paper o de les reproduccions de les imatges, acrediten la voluntat de publicar un bon llibre. Per tant, si voleu tindre’n un i, sobretot, estimular les editorials perquè en facen més, no dubteu en comprar-lo.


Quinta raó: reconeixement per al futur

En voldria afegir una altra raó, no menys important, per comprar l’obra. El llibre La Valencia desaparecida no aporta només coneixement, sinó que planteja a més una exigència col·lectiva de reconeixement. Ho explicaré.
Els antics grecs expressaren amb la paraula “eticitat” l’ideal d’una ciutat que feia virtuosos els seus habitants. A València no ha hagut “eticitat”, sinó tot el contrari: una aliança fatal de la ignorància i l’avarícia, que ha nodrit la corrupció i el meninfotisme. Obres com la d’Ángel i Andrés no només ens plantegen la qüestió de per què les coses són com són, sinó que també ens mouen a pensar com volem ser, ens fan pensar en un estat de coses on l’interés general predomine sobre el benefici minoritari.
La més utòpica de les consignes revolucionàries del segle XX afirmava: “Sous les pavés, la plage!” Aquesta pulsió utòpica és el fil roig amb el qual està enquadernat el llibre.
Efectivament, sous les pavés, sota les llambordes, trobem el flaire de les flors de la tortada de Goerlich, els refugis de la orgullosa capital republicana, “els nobles cavallers enterrats en els claustres” (Hotel París, 51), que va escriure Andrés i Estellés.
Baix de l’asfalt estan les vies romanes i els camins àrabs, els solcs de les rodes dels carros i els rails dels parsimoniosos tramvies, els fonaments del Palau de Ripalda, el de Mustieles, de Mossen Sorell o el Reial, on estem ara.
Baix de les pedres hi ha una terra llaurada durant segles per moros, jueus i cristians, i les séquies (73, 74, 94), que vivificaven els camps i movien les moles (73, 74). Les sèquies que, en els versos del poeta àrab Ibn al Abbâr, fa vuit segles, es relacionaven amb el destí de la ciutat: “València de dolces aigües i dolços fruits. / Generosament regada, encara que blanc d’infortunis. / T’estime i t’odie, paratge desolat…
I també, sous les pavés està la plage, perquè el adoquins del nostre Passeig Marítim estan on fa poc hi havia ones (89, 90, 91).
Aquesta és la València “desapareguda”, que no vol dir “inexistent”, sinó simplement no visible a la mirada no atenta. Una València que “apareix” amb el joc d’espills del llibre, per fer-nos pensar en com som i com voldríem ser, tot recuperant l’ideal de l’eticitat.
I és en eixe punt eteri, en la pretensió de ser reconeguts com subjectes en la nostra ciutat, com ciutadans i ciutadanes, on la utopia es lliga amb la voluntat d’eternitat de tot llibre. Perquè si es fan llibres i ciutats és perquè queden escrits, en cert sentit, per a sempre. Torne a citar el text anònim del segle XIV:
“E com tots los homens amen immortalitat, molt deuen ésser amats los llibres qui contenen matèria virtuosa, matèria divinal e celestial, qui·ns porta a la vera immortalitat.” (Doc. Lit. Ant. Leng. Cat., 1857: 417)

Reitere el meu agraïment als autors i a tots vosaltres.









No hay comentarios:

Publicar un comentario